Com a continuació de l’última entrada al bloc (un Barri desaparegut) a la que fèiem referència al desaparegut barri de sota el castell, ens veiem obligats a fer-hi un petit afegit:
L’edifici que es veu a l’esquerra de la imatge és l’habitatge construït per la família Modrow.
Més amunt del barri, al nord de la plaça que formaven els tres edificis enderrocats cap als anys seixanta, hi havia una altra edificació en direcció al pont de l’antiga CC-246. Era una casa molt vella i bastant atrotinada que amb prou feina s’aguantava dreta; tant és així que al poble se la coneixia com a “Cal Barraques” doncs aquest era el seu aspecte interior i exterior, però tot i així hi vivia una família de la qual hem perdut el rastre. Aquesta va ser una de les primeres construccions que es van enderrocar, a primers dels anys cinquanta, a causa del seu estat ruïnós.
EL CONFLICTE DE MIR GERIBERT EN EL MARC DE LA FEUDALITZACIÓ DEL PENEDÈS (1041-1058)
Divendres 10 de setembre, a les 18 hores, al Saló de Plens de L’Ajuntament de Cunit
Des d’el cim d’Olèrdola s’albira tota la plana interior del Penedès.
Al llarg del segle XI i a diversos llocs d’Europa es van produir assalts de nobles contra els poders polítics establerts en el que va ser batejat com a revoltes feudals. Al sud del comtat de Barcelona, Mir Geribert, un noble i senyor de castells del Penedès va desafiar el poder del comte Ramon Berenguer I entre el 1041 i 1058. Mir Geribert era un senyor de la guerra i es va autoproclamar príncep d’Olèrdola, castell i nucli de població del massís del Garraf, des d’on es te un excepcional control visual de les terres del pla del Penedès.
El nucli antic de Cunit es va originar al voltant de la petita església romànica i del primitiu castell – molt petit – que creiem que estava localitzat al lloc que ocupa en l’actualitat la casa de “cal Marquès”, al costat de “cal Blai”. Per tant, ocupava la riba esquerra del torrent que baixa des de Clariana recorrent més de cinc quilòmetres fins a desembocar al mar al costat del desaparegut “Estanyet”.
Una vista general de Cunit, fotografia del cubellenc Antoni Pineda de principis dels anys cinquanta. Al fons, encerclades les cases de la barriada del Castell.
Molts anys després, potser cap als 1300/1400, el senyor feudal de Cunit va construir a la riba dreta, enfront mateix del nucli antic, un nou edifici molt més gran i senyorial amb una gran planta rectangular i una gran torre quadrada de 17 metres d’alçada en un cantó. Més que un castell pròpiament dit, ara serà un gran casal residencial junt amb les seves dependències agrícoles: pallisses, corrals, estables, trull, cup i cellers, edificats al seu voltant entre el nou edifici i el torrent. També es van construir diversos habitatges amb planta baixa i pis que eren ocupats per famílies que treballaven – de sol a sol – les nombroses terres de la propietat. No consten com a pròpies de cada família – en el cadastre de 1738 – perquè de ben segur eren propietat del senyor del castell que cedia els habitatges als seus treballadors mitjançant, probablement, un lloguer.
El Doctor Ramon Dachs i Andreu a una fotografia d’arxiu
El dissabte dia 24 de juliol a les 10 hores al vestíbul de l’actual CAP, l’Ajuntament de Cunit farà un sentit homenatge a la memòria del Doctor Ramon Dachs, originari de Barcelona on va néixer el 1891 i establert a Calafell des de 1917 fins al 1968, any de la seva mort (com ja us vam avançar en aquesta entrada).
Des de la localitat veïna, on també estava en la plantilla del Sanatori de Sant Joan de Déu, el Dr. Dachs es desplaçava una tarda a la setmana fins a Cunit on visitava casa per casa a tots els cunitencs de forma totalment desinteressada. Per a ell el primer era la salut de les persones.
Per homenatjar aquesta figura de la nostra vila i com a recordatori, es col·locarà una placa amb la seva imatge i un petit text a l’exterior del vestíbul de l’actual CAP, a l’avinguda del Castell.
Per a aquest acte els seus familars ja han anunciat la seva assistència i es desplaçaran expressament des de Canàries i Astúries.
A fi de donar més suport a l’esmentat homenatge agrairem la vostra assistència.
Nova conferència dissabte 10 de juliol, a les 12:00 h al Saló de Plens de l’Ajuntament de Cunit
Façana de la Casa de la Vila construïda el 1892 segons l’escut en relleu sobre la porta principal.
El conferenciant: Andreu Mayayo
Per la propera Festa Major de Sant Cristòfol la nostra entitat anuncia una nova conferència a càrrec del catedràtic i a la vegada polític Andreu Mayayo Artal, doctor en Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i director del Centre d’Estudis Històrics i Internacionals.
Continua la recerca de les poques barraques de pedra seca que encara romanen en peu dintre del terme de Cunit. Recentment l’estudiós i especialista arbocenc Robert Rovira Ferre ha prospectat intensament la gran finca de Mas Peirot, que com sabeu està repartida entre els municipis de Cunit i Cubelles. Els seus propietaris – una família hispano-belga – paguen les corresponents contribucions als dos ajuntaments que la comparteixen malgrat ser en comarques i municipis diferents.
La primera de les tres barraques comptabilitzades a Mas Peirot i dins del terme de Cunit. Està situada a l’extrem de llevant quasi a fregar la barrera central del peatge de l’autopista C-32. Està pendent d’esbrossar i al seu peu hi discorre la canal que portava l’aigua del pantà de Foix emprada pels regants de Cunit.
Continua la restauració del patrimoni rural del nostre terme. El passat dilluns dia 19 d’abril un equip de deu jubilats – tots voluntaris – vilafranquins encapçalats per l’arbocenc Robert Rovira Farré van dedicar tota la jornada a completar la reconstrucció d’una de les barraques de pedra seca del municipi que va ser descoberta en el transcurs de l’any passat.
El Josep Martí amb l’uniforme de “Tiradores de Ifni” amb el característic “tarbush” de color roig amb la insígnia de l’estrella i la mitja lluna, a finals del 1942
Un cop acabada la guerra civil totes les quintes de soldats que havien servit en les files de l’exèrcit de la República van ser obligats ara pels franquistes a tornar a fer el servei militar sota la bandera bicolor “monàrquica”. És a dir que en pocs anys es van ajuntar els que “repetien” amb les noves incorporacions de joves cridats per primera vegada a files. Malgrat que el general Franco va dissoldre moltes unitats en acabar el conflicte, tot i això els soldats presents en servei eren moltíssims, amb la nombrosa despesa que això comportava en manutenció, uniformes i armament i sous dels oficials que era un autèntic desastre i va donar lloc a una corrupció generalitzada entre alguns alts comandaments.
Un cunitenc que va viure una experiència ben singular va ser el Josep Martí Ricart, fill de l’agutzil Joan Martí Mestre i Carme Ricart Dalmau, nascut el febrer del 1922 i sortejat en el reemplaçament de finals del 1942.
Va ser destinat a un “Tabor de tiradores” a Ifni, amb majoria de tropes indígenes però enquadrats per oficials i sotsoficials peninsulars. Després de pocs mesos en aquest enclavament Marroquí es va formar una Agrupació mixta, seguint ordres del Ministeri de l’Exèrcit, per enviar-la a la colònia de la Guinea Equatorial. Estàvem en plena Segona Guerra Mundial, i aquest petit territori era envoltat per diverses colònies franceses: Camerun, Congo francès, Gabon i Oubangui Chari, que es debatien entre seguir fidels al mariscal Philippe Petain, que representava la França derrotada que havia demanat “l’armistici” als alemanys, o pel contrari recolzar les minses forces revoltades del general Charles De Gaulle que havia fugit a Londres per aixecar la bandera de la França Lliure.
Per als cunitencs van ser molt habituals en els anys 40 i 50
La vida social de Cunit als anys de la postguerra civil es regulava per part del Consistori amb la figura del batlle, que al seu temps era nomenat pel governador Civil de Tarragona. Mitjançant un pregó, l’Algutzir -el vell Martí- feia arribar de tant en tant i cap al vespre els edictes i bans municipals a les cantonades dels quatre carrers de què es componia el poble en aquells anys. Un escamot de la Guàrdia Civil –un sergent o caporal i cinc o sis números– assentat a la casa annexa de “Cal Sebastià” -de planta baixa i pis- es cuidava de vetllar pel compliment de l’ordre i de perseguir el contraban amb la vigilància de les platges. Vigilaven també qualsevol alteració ja fora a l’únic cafè del poble, on els caps de setmana es jugava a cartes, o a la Sala de ball, l’edifici del costat. Els cunitencs no tenien cap altra distracció d’estar als camps treballant de sol a sol o d’anar al mercat de Vilanova els dissabtes a vendre els seus excedents agrícoles.
