Territori i demografia

Per Sant Jordi, re-reprenem l’activitat!

En el marc de les activitats previstes per a Sant Jordi 2021 a Cunit, hem re-programat la conferència sobre territori i demografia que vam suspendre per a la festivitat de Sant Sebastià.

Serà el dissabte 24 d’Abril a les 12h, a la Biblioteca Municipal Marta Mata.

Continua la lectura de “Territori i demografia”

Sponsored Post Learn from the experts: Create a successful blog with our brand new courseThe WordPress.com Blog

WordPress.com is excited to announce our newest offering: a course just for beginning bloggers where you’ll learn everything you need to know about blogging from the most trusted experts in the industry. We have helped millions of blogs get up and running, we know what works, and we want you to to know everything we know. This course provides all the fundamental skills and inspiration you need to get your blog started, an interactive community forum, and content updated annually.

Dels “djebels” d’Ifni a la selva de la Guinea

Un cunitenc en els anys 43/45
JOSEP MARTÍ RICART

El Josep Martí amb l’uniforme de “Tiradores de Ifni” amb el característic “tarbush” de color roig amb la insígnia de l’estrella i la mitja lluna, a finals del 1942

Un cop acabada la guerra civil totes les quintes de soldats que havien servit en les files de l’exèrcit de la República van ser obligats ara pels franquistes a tornar a fer el servei militar sota la bandera bicolor “monàrquica”. És a dir que en pocs anys es van ajuntar els que “repetien” amb les noves incorporacions de joves cridats per primera vegada a files. Malgrat que el general Franco va dissoldre moltes unitats en acabar el conflicte, tot i això els soldats presents en servei eren moltíssims, amb la nombrosa despesa que això comportava en manutenció, uniformes i armament i sous dels oficials que era un autèntic desastre i va donar lloc a una corrupció generalitzada entre alguns alts comandaments.

Un cunitenc que va viure una experiència ben singular va ser el Josep Martí Ricart, fill de l’agutzil Joan Martí Mestre i Carme Ricart Dalmau, nascut el febrer del 1922 i sortejat en el reemplaçament de finals del 1942.

Va ser destinat a un “Tabor de tiradores” a Ifni, amb majoria de tropes indígenes però enquadrats per oficials i sotsoficials peninsulars. Després de pocs mesos en aquest enclavament Marroquí es va formar una Agrupació mixta, seguint ordres del Ministeri de l’Exèrcit, per enviar-la a la colònia de la Guinea Equatorial. Estàvem en plena Segona Guerra Mundial, i aquest petit territori era envoltat per diverses colònies franceses: Camerun, Congo francès, Gabon i Oubangui Chari, que es debatien entre seguir fidels al mariscal Philippe Petain, que representava la França derrotada que havia demanat “l’armistici” als alemanys, o pel contrari recolzar les minses forces revoltades del general Charles De Gaulle que havia fugit a Londres per aixecar la bandera de la França Lliure.

Continua la lectura de “Dels “djebels” d’Ifni a la selva de la Guinea”

LES PEREGRINACIONS A MONTSERRAT

Per als cunitencs van ser molt habituals en els anys 40 i 50

La vida social de Cunit als anys de la postguerra civil es regulava per part del Consistori amb la figura del batlle, que al seu temps era nomenat pel governador Civil de Tarragona. Mitjançant un pregó, l’Algutzir -el vell Martí- feia arribar de tant en tant i cap al vespre els edictes i bans municipals a les cantonades dels quatre carrers de què es componia el poble en aquells anys. Un escamot de la Guàrdia Civil –un sergent o caporal i cinc o sis números– assentat a la casa annexa de “Cal Sebastià” -de planta baixa i pis- es cuidava de vetllar pel compliment de l’ordre i de perseguir el contraban amb la vigilància de les platges. Vigilaven també qualsevol alteració ja fora a l’únic cafè del poble, on els caps de setmana es jugava a cartes, o a la Sala de ball, l’edifici del costat. Els cunitencs no tenien cap altra distracció d’estar als camps treballant de sol a sol o d’anar al mercat de Vilanova els dissabtes a vendre els seus excedents agrícoles.

Continua la lectura de “LES PEREGRINACIONS A MONTSERRAT”

LA PREMSA DE CAL MARQUÈS ES REINSTAL·LA AL VINSEUM

La “Joia” del Museu de Vilafranca.

la premsa al museu del vi a Vilafranca (anys 80)
Imatge dels anys 80. La premsa de cal Marquès a la sala dels baixos del primitiu Museu del Vi, a Vilafranca del Penedès.

Després d’haver estat desmuntada i guardada durant deu anys -des del 2010- al magatzem de reserves del Museu del Vi de Vilafranca del Penedès, la premsa de lliure originària de la casa pairal de “Cal Marquès” de Cunit es va tornar a transportar el passat 21 de gener. El seu nou emplaçament és el lloc que ocuparà la gran ampliació que s’està duent a terme de l’esmentada institució museística i rebatejada com a “Vinseum” a la plaça de Jaume I, al costat del Palau Reial, enfront de la basílica de Santa Maria. Fins ara s’hi dedicaven 500 m² d’exposició i ara amb el nou projecte s’arribarà fins als 3.000 m².

Continua la lectura de “LA PREMSA DE CAL MARQUÈS ES REINSTAL·LA AL VINSEUM”

DE QUAN EL FUTBOL DE CUNIT VESTIA COM L’ESPANYOL

Anys “40”

El RCD Espanyol de Barcelona es va fundar l’any 1900, i entre els anys 1910 i 1940 la seva equipació consistia en samarreta blanca amb barres verticals blaves, pantaló negre i mitgetes negres amb unes franges a la vora. Precisament per aquesta temporada de 2020/21 el conjunt barceloní ha volgut recuperar la vestimenta del 1940 per commemorar el 120 aniversari.

Drets en segona fila tenim: en Juanito Vidal, de cal Cego, suposat entrenador, amb camisa i corbata, en Rafel Mestre de cal Xic, en Josep Mestre de cal Llagot, en Josep Farré de ca la Maria de cal Pau, de porter en Ramon Ricart de cal Mingo, en Alejandro Aviñó de cal Met i en Tòfol Romagosa de cal Camelo.
En primera fila i agenollats: en Jaume Farré, de ca la Roseta, en Mariano Arroyo, de la Casilla, en Joan Ricart de cal Mingo, en Jordi Farré de ca la Roseta i en Josep Mestre de cal Xic.

Val a dir que aquest és el vestuari que presenta l’única foto que tenim d’un incipient equip ocasional de futbol a Cunit a primers dels anys quaranta. Eren els anys posteriors a la guerra civil que va deixar el país en la misèria, però encara quedaven estones per esbargir-se corrent al darrere d’una pilota. El vestit emprat va ser regalat per en Salvador Corderas Sagalés, el poderós oligarca i propietari de la gran hisenda del Castell de Cunit, de sempre ben alineat amb els ocupants franquistes del país d’ençà del 1939.

Continua la lectura de “DE QUAN EL FUTBOL DE CUNIT VESTIA COM L’ESPANYOL”

Reprenem l’activitat (editat)

En Roger Benito a una de les anteriors conferències a la sala de plens de l’Ajuntament

**nota posterior a la publicació d’aquesta entrada:

Sentim comunicar-vos que degut a l'actual situació sanitària, el govern municipal ha anul·lat totes les activitats  inicialment previstes per Sant Sebastià (Festa Major d'hivern). Per tant, la xerrada del dissabte dia 23 quedarà suspesa fins a nova data.

No obstant continuarem fent-vos arribar futures notícies mitjançant el nostre blog.

Continua la lectura de “Reprenem l’activitat (editat)”

Continua la restauració de les barraques de pedra seca

Estat actual d’una de les dues barraques que aviat seran restaurades

Aviat continuarà la restauració de dues barraques més de les poques que encara romanen en peu al nostre municipi. Es té memòria que n’hi havia més, però la proliferació de les urbanitzacions que van esquarterar el nostre territori en va fer desaparèixer algunes.

Continua la lectura de “Continua la restauració de les barraques de pedra seca”

De quan el cavall era un més de la família; el veterinari, Sr. Jesús Albiol

Imatge d’en Joan Martí Casañas, de ca l’Anton, amb el cavall i carro de cal Martí. Feta a la plaça de la Unió, que en aquella epoca es deia Calvo Sotelo. Any 1955 aprox.

Fins ben entrada la dècada dels “50” del segle passat la majoria de les famílies de Cunit vivia de l’agricultura. Tothom aprofitava la seva producció agrícola, de primer pel seu propi consum i subsistència i després els excedents per a portar-los a vendre al mercat setmanal dels dissabtes al matí a Vilanova i la Geltrú, on tots mantenien parades a l’exterior del seu voltant.

Alguns, molt pocs, tenien terres pròpies, però una gran part d’ells conreaven altres terres en règim de masoveria o contractes similars. Terres que pertanyien a les grans hisendes locals, com El Castell, cal Pla, cal Marquès, cal Font i cal Rectoret, entre d’altres.

Continua la lectura de “De quan el cavall era un més de la família; el veterinari, Sr. Jesús Albiol”

Diumenge de platja, prenent el sol sobre el fortí…

Trenta de setembre del 1963, diumenge. Dia de sol i calor per tant idoni per gaudir del bany a l’aigua de mar amb les últimes calors de l’estiu, camí ja de la tardor.

Part del jovent de Cunit aprofita, als volts del migdia, per fer-se un retrat sobre el lateral de llevant del Fortí del Torrent, dinamitat anys abans per militars vinguts del regiment d’enginyers del Quarter de Lepanto, de la Gran Via de Barcelona. Els soldats, una dotzena, amb els seus oficials (dos o tres) van acampar en tendes en els terrenys del darrere, entre el búnquer i un hort de’n Joan Urgell (forner), on hi havia un pou d’aigua i una caseta amb vinyes.

Continua la lectura de “Diumenge de platja, prenent el sol sobre el fortí…”

Un carrer amb quatre noms

El nucli antic de Cunit es va originar entre l’església romànica i el torrent, tenint com a eix vertebrador l’antic camí reial –actual carrer Major– fregant el castell originari que pels nostres estudis situem a la casa pairal de Cal Marquès, antiga Torre del Bargalló, denominació que tenia vers el 1550.

Davant la impossibilitat d’anar creixent cap a ponent on hi havia les terres del nou castell, les noves famílies que es formaven o s’assentaven procedents d’altres llocs van tenir tendència a comprar terres a llevant –cota 8 m.s.n.m.- de l’església per donar lloc al primer creixement urbà de Cunit, amb l’excepció d’una petita barriada que es va formar al redós del castell. 

Poc a poc es van allargar lleugerament els carrers que pujaven del torrent –cota 0-, però amb un eix que en destacava; el carrer que duia de la carretera cap a mar tot i que tapiat al final amb un mur de dos metres d’alçada que impedia la visió de la marina. Aquest mur tenia una sèrie d’obertures només a la part inferior per deixar córrer l’aigua del carrer a les èpoques de fortes pluges i tempesta. Les noves cases van ser construïdes cap a finals del segle XIX, aproximadament cap al 1880.

Continua la lectura de “Un carrer amb quatre noms”