Dels “djebels” d’Ifni a la selva de la Guinea

Un cunitenc en els anys 43/45
JOSEP MARTÍ RICART

El Josep Martí amb l’uniforme de “Tiradores de Ifni” amb el característic “tarbush” de color roig amb la insígnia de l’estrella i la mitja lluna, a finals del 1942

Un cop acabada la guerra civil totes les quintes de soldats que havien servit en les files de l’exèrcit de la República van ser obligats ara pels franquistes a tornar a fer el servei militar sota la bandera bicolor “monàrquica”. És a dir que en pocs anys es van ajuntar els que “repetien” amb les noves incorporacions de joves cridats per primera vegada a files. Malgrat que el general Franco va dissoldre moltes unitats en acabar el conflicte, tot i això els soldats presents en servei eren moltíssims, amb la nombrosa despesa que això comportava en manutenció, uniformes i armament i sous dels oficials que era un autèntic desastre i va donar lloc a una corrupció generalitzada entre alguns alts comandaments.

Un cunitenc que va viure una experiència ben singular va ser el Josep Martí Ricart, fill de l’agutzil Joan Martí Mestre i Carme Ricart Dalmau, nascut el febrer del 1922 i sortejat en el reemplaçament de finals del 1942.

Va ser destinat a un “Tabor de tiradores” a Ifni, amb majoria de tropes indígenes però enquadrats per oficials i sotsoficials peninsulars. Després de pocs mesos en aquest enclavament Marroquí es va formar una Agrupació mixta, seguint ordres del Ministeri de l’Exèrcit, per enviar-la a la colònia de la Guinea Equatorial. Estàvem en plena Segona Guerra Mundial, i aquest petit territori era envoltat per diverses colònies franceses: Camerun, Congo francès, Gabon i Oubangui Chari, que es debatien entre seguir fidels al mariscal Philippe Petain, que representava la França derrotada que havia demanat “l’armistici” als alemanys, o pel contrari recolzar les minses forces revoltades del general Charles De Gaulle que havia fugit a Londres per aixecar la bandera de la França Lliure.

LES PEREGRINACIONS A MONTSERRAT

Per als cunitencs van ser molt habituals en els anys 40 i 50

La vida social de Cunit als anys de la postguerra civil es regulava per part del Consistori amb la figura del batlle, que al seu temps era nomenat pel governador Civil de Tarragona. Mitjançant un pregó, l’Algutzir -el vell Martí- feia arribar de tant en tant i cap al vespre els edictes i bans municipals a les cantonades dels quatre carrers de què es componia el poble en aquells anys. Un escamot de la Guàrdia Civil –un sergent o caporal i cinc o sis números– assentat a la casa annexa de “Cal Sebastià” -de planta baixa i pis- es cuidava de vetllar pel compliment de l’ordre i de perseguir el contraban amb la vigilància de les platges. Vigilaven també qualsevol alteració ja fora a l’únic cafè del poble, on els caps de setmana es jugava a cartes, o a la Sala de ball, l’edifici del costat. Els cunitencs no tenien cap altra distracció d’estar als camps treballant de sol a sol o d’anar al mercat de Vilanova els dissabtes a vendre els seus excedents agrícoles.

De quan el cavall era un més de la família; el veterinari, Sr. Jesús Albiol

Imatge d’en Joan Martí Casañas, de ca l’Anton, amb el cavall i carro de cal Martí. Feta a la plaça de la Unió, que en aquella epoca es deia Calvo Sotelo. Any 1955 aprox.

Fins ben entrada la dècada dels “50” del segle passat la majoria de les famílies de Cunit vivia de l’agricultura. Tothom aprofitava la seva producció agrícola, de primer pel seu propi consum i subsistència i després els excedents per a portar-los a vendre al mercat setmanal dels dissabtes al matí a Vilanova i la Geltrú, on tots mantenien parades a l’exterior del seu voltant.

Alguns, molt pocs, tenien terres pròpies, però una gran part d’ells conreaven altres terres en règim de masoveria o contractes similars. Terres que pertanyien a les grans hisendes locals, com El Castell, cal Pla, cal Marquès, cal Font i cal Rectoret, entre d’altres.

Diumenge de platja, prenent el sol sobre el fortí…

Trenta de setembre del 1963, diumenge. Dia de sol i calor per tant idoni per gaudir del bany a l’aigua de mar amb les últimes calors de l’estiu, camí ja de la tardor.

Part del jovent de Cunit aprofita, als volts del migdia, per fer-se un retrat sobre el lateral de llevant del Fortí del Torrent, dinamitat anys abans per militars vinguts del regiment d’enginyers del Quarter de Lepanto, de la Gran Via de Barcelona. Els soldats, una dotzena, amb els seus oficials (dos o tres) van acampar en tendes en els terrenys del darrere, entre el búnquer i un hort de’n Joan Urgell (forner), on hi havia un pou d’aigua i una caseta amb vinyes.

Un carrer amb quatre noms

El nucli antic de Cunit es va originar entre l’església romànica i el torrent, tenint com a eix vertebrador l’antic camí reial –actual carrer Major– fregant el castell originari que pels nostres estudis situem a la casa pairal de Cal Marquès, antiga Torre del Bargalló, denominació que tenia vers el 1550.

Davant la impossibilitat d’anar creixent cap a ponent on hi havia les terres del nou castell, les noves famílies que es formaven o s’assentaven procedents d’altres llocs van tenir tendència a comprar terres a llevant –cota 8 m.s.n.m.- de l’església per donar lloc al primer creixement urbà de Cunit, amb l’excepció d’una petita barriada que es va formar al redós del castell. 

Poc a poc es van allargar lleugerament els carrers que pujaven del torrent –cota 0-, però amb un eix que en destacava; el carrer que duia de la carretera cap a mar tot i que tapiat al final amb un mur de dos metres d’alçada que impedia la visió de la marina. Aquest mur tenia una sèrie d’obertures només a la part inferior per deixar córrer l’aigua del carrer a les èpoques de fortes pluges i tempesta. Les noves cases van ser construïdes cap a finals del segle XIX, aproximadament cap al 1880.

Valoració de la presentació del ‘Chunido’ 2

El passat dissabte dia 22 es va presentar el número dos de la revista Chunido que edita la nostra entitat i que va comptar amb l’eminent catedràtic de la Universitat de Barcelona el Sr. Joan Santacana com a conductor de l’acte; va fer una petita dissertació sobre les revistes d’investigació de caràcter local que no deixen de tenir el seu mèrit amb estudis que al contrari restarien inèdits. També va destacar la gran tasca del Dr. Ramon Dachs a Calafell on va arribar el 1917.

Una vista del públic que ens va acompanyar a la Biblioteca en la presentació del número 2 de la nostra revista “Chunido”. A la dreta en Joan Santacana.

El segón “Chunido”, ben aviat

Com us avançàvem, ja tenim a punt de sortir de la impremta el segon número dels quaderns d’història local que publiquem sota el nom de “Chunido“. Com a petit avanç, us mostrem la portada. El seu contingut com sempre serà variat i amè:

El post que no voldríem haver de compartir.

La biblioteca ha estat el centre cultural i dinamitzador de Cunit i, des dels seus inicis l’any 1989 als baixos de l’edifici del casal municipal fins a la seva nova localització al carrer de la Creueta ha tingut el privilegi de comptar amb l’experiència i l’empenta de la Marisa Ibáñez al capdavant. A la seva tasca de bibliotecària la Marisa va anar incloent l’organització d’activitats, espais d’aprenentatge, l’acostament de la cultura a tota la població i també va col·laborar amb aquesta associació ajudant i cedint espais on divulgar la història local. A més a més, i per davant de tot es va anar guanyant un lloc al cor de tots els que avui plorem la seva marxa. Avui ens ha deixat.

Se’ns fa molt dur escriure un adéu a una companya i amiga que ens deixa un buit tan gran.

Volem enviar el nostre condol a la seva família i a tots els seus estimats.

 

---

Grup d’Estudis Cunitencs Delmacio de Conito  –  30 de Maig de 2020

Cunit i el ciclisme (5)

El 6 de gener del 1911 la primera Volta Ciclista a Catalunya passa per Cunit

Per acabar amb la sèrie de notes que hem dedicat al ciclisme a Cunit farem un salt de més de cent anys enrera i ens remuntarem al divendres 6 de gener de 1911, la diada de Reis.

Són les 12 del migdia de la Diada de Reis de 1911. Imatge de la sortida de la primera etapa de la primera Volta Ciclista a Catalunya a la plaça Major de Sarrià. Dues hores i mig després els primers corredors passen per Cunit en direcció a Tarragona, punt final de l’etapa on el fred i la pluja van ser constants durant tot el recorregut.

Cunit i el ciclisme (4)

Els 5 membres fundacionals del Club Ciclista Cunit. Drets: d’esquerra a dreta. Manel Estaran i Diego Domínguez. Asseguts, d’esquerra a dreta: Jaume Casañas, Rafel Escardó i Josep Solé. La imatge està feta a la vella fonda Pagès de Rodonyà, l’octubre de 1984.

A la dècada dels vuitanta el caliu ciclista va arrancar novament a Cunit però només en grups de dos, tres o cinc aficionats que habitualment sortien els diumenges per fer cicloturisme per carreteres comarcals. La gent es va començar a animar i entre amics i companys de tertúlia que es reunien a la fusteria de cal Pau van prendre la decisió de crear un club totalment legal i federat tal com ja existien a Calafell, Cubelles i Vilanova.