Un dels primers símbols del franquisme va ser plantificar a la façana de la porta principal de totes les esglésies un gran plafó de fusta retolat amb els “caiguts” locals. La nostra vila, com també a altres localitats, no se’n va deslliurar d’aquesta nova normativa de la dictadura.
Sortida d’un acte religiós a l’església de Cunit, poc després del 1939. A l’esquerra, la gran creu de fusta negra i el plafó – en aquest cas il·legible – on consten els noms dels caiguts locals i que detallem en el text principal.
El gran rètol col·locat al costat de l’església de Sant Cristòfol i escrit en la llengua del “imperio” constava així:
CAIDOS POR DIOS Y LA PATRIA:
JOSE ANTONIO PRIMO DE RIVERA LUIS PUJOL SOLER JOSE MARSE MESTRE PEDRO MARSE MESTRE PEDRO MARSE FERRER JOSE MARSE FERRER
Condecorat –pel seu coratge i valentia- amb la medalla de Melilla, amb passador del Kert.
Melilla, 1909
Perdudes les últimes colònies d’Ultramar: Filipines, Cuba i Puerto Rico, abans d’acabar el segle XIX, Espanya, sota la monarquia d’Alfons XIII, només conservava les dues places de sobirania: Ceuta i Melilla a la costa mediterrània del Marroc i quatre illots de mala mort a les seves proximitats.
Una metralladora i tot el seu equipatge darrere d’un parapet de pedres, al voltant d’un campament del front.
A principis del segle XX, les grans potències europees, Anglaterra, França, Itàlia i Alemanya, es van repartir les terres africanes i només van deixar les engrunes a Espanya que ja pintava poc al concert mundial; com a compensació mínima li van assignar una part del Marroc – la més pobra i inhòspita – que comprenia terres que donaven al Mediterrani i una part menor a l’Atlàntic.
Cunit des de l’edat mitjana, a partir dels anys 950/1000, va formar part del límit occidental del bisbat de Barcelona, que tenia per frontera el curs del riu Gaià. Aquesta demarcació eclesiàstica, que incloïa l’arxiprestat del Vendrell, es va mantenir durant quasi mil anys. No va ser fins al 6 de juny de 1957 en virtut d’un decret de la “Sagrada Congregación Consistorial” que la subdivisió vendrellenca va ser segregada de Barcelona i adjudicada a l’arquebisbat de Tarragona.
Encapçalament de la processó. (Vegeu els crèdits del peu de l’article per a conèixer els cunitencs que apareixen a la imatge)
Fruit de la visita a Espanya de Heinrich Himmler, el totpoderós cap de la temible SS a finals d’octubre de 1940, es van arrancar diversos acords de les autoritats nacionals. Aquestes estaven en deute amb el dictador alemany Adolf Hitler pel gran ajut que havia tramès al general Franco amb homes i material militar des dels primers mesos de la sublevació feixista contra el govern de la República.
Els capitosts del III Reich que havien declarat la guerra a Polònia – el setembre del 39 – i ocupat diversos països de Centreeuropa i també envaït els Països Baixos i França, estaven mancats de molta mà d’obra per mantenir el gran ritme i esforç de la seva indústria perquè la majoria dels obrers en edat militar s’havien allistat a les forces armades del país.
De quan es va celebrar un festival popular per recaptar diners.
El fet de que a Segur s’inaugurés l’1 de novembre del 1947 un baixador de tren per a un extens indret despoblat a on només hi havia dues masies (la Casa Nova i la Casa Vella), va ser un incomprensible greuge que la gent de Cunit no va acabar d’entendre. Al darrere, però, hi havia la gran influència que en José Orbaneja tenia per al règim franquista.
Com a continuació de l’última entrada al bloc (un Barri desaparegut) a la que fèiem referència al desaparegut barri de sota el castell, ens veiem obligats a fer-hi un petit afegit:
L’edifici que es veu a l’esquerra de la imatge és l’habitatge construït per la família Modrow.
Més amunt del barri, al nord de la plaça que formaven els tres edificis enderrocats cap als anys seixanta, hi havia una altra edificació en direcció al pont de l’antiga CC-246. Era una casa molt vella i bastant atrotinada que amb prou feina s’aguantava dreta; tant és així que al poble se la coneixia com a “Cal Barraques” doncs aquest era el seu aspecte interior i exterior, però tot i així hi vivia una família de la qual hem perdut el rastre. Aquesta va ser una de les primeres construccions que es van enderrocar, a primers dels anys cinquanta, a causa del seu estat ruïnós.
EL CONFLICTE DE MIR GERIBERT EN EL MARC DE LA FEUDALITZACIÓ DEL PENEDÈS (1041-1058)
Divendres 10 de setembre, a les 18 hores, al Saló de Plens de L’Ajuntament de Cunit
Des d’el cim d’Olèrdola s’albira tota la plana interior del Penedès.
Al llarg del segle XI i a diversos llocs d’Europa es van produir assalts de nobles contra els poders polítics establerts en el que va ser batejat com a revoltes feudals. Al sud del comtat de Barcelona, Mir Geribert, un noble i senyor de castells del Penedès va desafiar el poder del comte Ramon Berenguer I entre el 1041 i 1058. Mir Geribert era un senyor de la guerra i es va autoproclamar príncep d’Olèrdola, castell i nucli de població del massís del Garraf, des d’on es te un excepcional control visual de les terres del pla del Penedès.
El nucli antic de Cunit es va originar al voltant de la petita església romànica i del primitiu castell – molt petit – que creiem que estava localitzat al lloc que ocupa en l’actualitat la casa de “cal Marquès”, al costat de “cal Blai”. Per tant, ocupava la riba esquerra del torrent que baixa des de Clariana recorrent més de cinc quilòmetres fins a desembocar al mar al costat del desaparegut “Estanyet”.
Una vista general de Cunit, fotografia del cubellenc Antoni Pineda de principis dels anys cinquanta. Al fons, encerclades les cases de la barriada del Castell.
Molts anys després, potser cap als 1300/1400, el senyor feudal de Cunit va construir a la riba dreta, enfront mateix del nucli antic, un nou edifici molt més gran i senyorial amb una gran planta rectangular i una gran torre quadrada de 17 metres d’alçada en un cantó. Més que un castell pròpiament dit, ara serà un gran casal residencial junt amb les seves dependències agrícoles: pallisses, corrals, estables, trull, cup i cellers, edificats al seu voltant entre el nou edifici i el torrent. També es van construir diversos habitatges amb planta baixa i pis que eren ocupats per famílies que treballaven – de sol a sol – les nombroses terres de la propietat. No consten com a pròpies de cada família – en el cadastre de 1738 – perquè de ben segur eren propietat del senyor del castell que cedia els habitatges als seus treballadors mitjançant, probablement, un lloguer.
El Doctor Ramon Dachs i Andreu a una fotografia d’arxiu
El dissabte dia 24 de juliol a les 10 hores al vestíbul de l’actual CAP, l’Ajuntament de Cunit farà un sentit homenatge a la memòria del Doctor Ramon Dachs, originari de Barcelona on va néixer el 1891 i establert a Calafell des de 1917 fins al 1968, any de la seva mort (com ja us vam avançar en aquesta entrada).
Des de la localitat veïna, on també estava en la plantilla del Sanatori de Sant Joan de Déu, el Dr. Dachs es desplaçava una tarda a la setmana fins a Cunit on visitava casa per casa a tots els cunitencs de forma totalment desinteressada. Per a ell el primer era la salut de les persones.
Per homenatjar aquesta figura de la nostra vila i com a recordatori, es col·locarà una placa amb la seva imatge i un petit text a l’exterior del vestíbul de l’actual CAP, a l’avinguda del Castell.
Per a aquest acte els seus familars ja han anunciat la seva assistència i es desplaçaran expressament des de Canàries i Astúries.
A fi de donar més suport a l’esmentat homenatge agrairem la vostra assistència.
Delmacio de Conito 