Conferència: LES MASIES I LA VIDA RURAL

en el marc de les activitats programades per a la Festa Major de Sant Sebastià de Cunit.

Dissabte, 21 de gener 2023, a les 11’30 hores al Saló de Plens de L’Ajuntament.

LES MASIES I LA VIDA RURAL

Masia Vilaseca

Les masies conformaven l’espai rural que envoltava el nucli urbà de Cunit. En el seu temps eren unitats agropecuàries amb producció pròpia de la qual es podien abastar plenament quasi sense haver de dependre a penes d’aportacions exteriors. Generalment, no eren unitats unifamiliars, ja que tenien un habitatge pels amos i un altre pels masovers que tenien cura de la hisenda, a més de dependències annexes com corrals, cellers, cups, pallisses i més. Algunes tenien grans extensions de terra que necessitaven molta mà d’obra per treure el seu màxim rendiment amb molta variació de conreus, però generalment centrats en la clàssica trilogia mediterrània: cereals, oliveres i vinya.

ELS SIMBOLS FRANQUISTES A CUNIT (II)

Finals de Gener del 1939: Canvien els noms dels carrers

Imatge del Torrent. En primer terme Cal Felip, el Forn i més enllà el celler i el cup de Cal Marqués, avui ocupat pel Supermercat Spar i el bloc d’habitatges del Valentino

L’ofensiva franquista a Catalunya va començar a la tardor de 1938 amb el pas del riu Cinca i l’ocupació de Viella, Sort, Tremp, Balaguer, Lleida i Serós, a més d’una altra ofensiva pel sud al sector de l’Ebre, amb l’ocupació de Gandesa, Tortosa i Amposta. Aquesta ofensiva es va culminar cinquanta dies després, a la segona setmana de febrer de 1939, amb la conquesta de tots els passos fronterers del Pirineu. El primer a ser ocupat va ser la Seu d’Urgell el 6 de febrer, i el darrer poble lleidatà, la Farga de Moles, el 9 de febrer. El dia següent es va ocupar Port Bou i també Puigcerdà/Bourg Madame. L’última fita republicana seria Camprodon, Molló i el Coll d’Ares, que es van creuar el 13 de febrer. Això va donar per finalitzada la campanya a Catalunya.

Els símbols franquistes a Cunit

LA PLACA A LA FAÇANA DE L’ESGLÉSIA

Un dels primers símbols del franquisme va ser plantificar a la façana de la porta principal de totes les esglésies un gran plafó de fusta retolat amb els “caiguts” locals. La nostra vila, com també a altres localitats, no se’n va deslliurar d’aquesta nova normativa de la dictadura.

Sortida d’un acte religiós a l’església de Cunit, poc després del 1939. A l’esquerra, la gran creu de fusta negra i el plafó – en aquest cas il·legible – on consten els noms dels caiguts locals i que detallem en el text principal.

El gran rètol col·locat al costat de l’església de Sant Cristòfol i escrit en la llengua del “imperio” constava així:

CAIDOS POR DIOS Y LA PATRIA:

JOSE ANTONIO PRIMO DE RIVERA
LUIS PUJOL SOLER
JOSE MARSE MESTRE
PEDRO MARSE MESTRE
PEDRO MARSE FERRER
JOSE MARSE FERRER

PRESENTES

1911-1914 Un cunitenc a la Guerra d’Àfrica

JOAN FERRANDO PAGÉS

Condecorat –pel seu coratge i valentia- amb la medalla de Melilla, amb passador del Kert.

Melilla, 1909

Perdudes les últimes colònies d’Ultramar: Filipines, Cuba i Puerto Rico, abans d’acabar el segle XIX, Espanya, sota la monarquia d’Alfons XIII, només conservava les dues places de sobirania: Ceuta i Melilla a la costa mediterrània del Marroc i quatre illots de mala mort a les seves proximitats.

Una metralladora i tot el seu equipatge darrere d’un parapet de pedres, al voltant d’un campament del front.

A principis del segle XX, les grans potències europees, Anglaterra, França, Itàlia i Alemanya, es van repartir les terres africanes i només van deixar les engrunes a Espanya que ja pintava poc al concert mundial; com a compensació mínima li van assignar una part del Marroc – la més pobra i inhòspita – que comprenia terres que donaven al Mediterrani i una part menor a l’Atlàntic.

EL CARDENAL ARRIBA Y CASTRO VISITA CUNIT

Fa seixanta-quatre anys… el 23 de març de 1958

Cunit des de l’edat mitjana, a partir dels anys 950/1000, va formar part del límit occidental del bisbat de Barcelona, que tenia per frontera el curs del riu Gaià. Aquesta demarcació eclesiàstica, que incloïa l’arxiprestat del Vendrell, es va mantenir durant quasi mil anys. No va ser fins al 6 de juny de 1957 en virtut d’un decret de la “Sagrada Congregación Consistorial” que la subdivisió vendrellenca va ser segregada de Barcelona i adjudicada a l’arquebisbat de Tarragona.

Encapçalament de la processó. (Vegeu els crèdits del peu de l’article per a conèixer els cunitencs que apareixen a la imatge)

Un Cunitenc a l’Alemanya nazi 1941/42

EDUARD ARTIGAS HUGUÉ

Fruit de la visita a Espanya de Heinrich Himmler, el totpoderós cap de la temible SS a finals d’octubre de 1940, es van arrancar diversos acords de les autoritats nacionals. Aquestes estaven en deute amb el dictador alemany Adolf Hitler pel gran ajut que havia tramès al general Franco amb homes i material militar des dels primers mesos de la sublevació feixista contra el govern de la República.

Els capitosts del III Reich que havien declarat la guerra a Polònia – el setembre del 39 – i ocupat diversos països de Centreeuropa i també envaït els Països Baixos i França, estaven mancats de molta mà d’obra per mantenir el gran ritme i esforç de la seva indústria perquè la majoria dels obrers en edat militar s’havien allistat a les forces armades del país.

2ª part: 1964 CUNIT SEGUIA SENSE ESTACIÓ

Continuem amb la segona part de l’article que vam publicar setmanes enrere, i ens situem al festival fet per a recaptar diners en benefici de l’abaixador.

MES SOBRE EL BARRI DE SOTA EL CASTELL

Cal Barraques i Cal Modrow.

Com a continuació de l’última entrada al bloc (un Barri desaparegut) a la que fèiem referència al desaparegut barri de sota el castell, ens veiem obligats a fer-hi un petit afegit:

L’edifici que es veu a l’esquerra de la imatge és l’habitatge construït per la família Modrow.

Més amunt del barri, al nord de la plaça que formaven els tres edificis enderrocats cap als anys seixanta, hi havia una altra edificació en direcció al pont de l’antiga CC-246. Era una casa molt vella i bastant atrotinada que amb prou feina s’aguantava dreta; tant és així que al poble se la coneixia com a “Cal Barraques” doncs aquest era el seu aspecte interior i exterior, però tot i així hi vivia una família de la qual hem perdut el rastre. Aquesta va ser una de les primeres construccions que es van enderrocar, a primers dels anys cinquanta, a causa del seu estat ruïnós.

Diada 2021: nova conferència

EL CONFLICTE DE MIR GERIBERT EN EL MARC DE LA FEUDALITZACIÓ DEL PENEDÈS (1041-1058)

Divendres 10 de setembre, a les 18 hores, al Saló de Plens de L’Ajuntament de Cunit

Des d’el cim d’Olèrdola s’albira tota la plana interior del Penedès.

Al llarg del segle XI i a diversos llocs d’Europa es van produir assalts de nobles contra els poders polítics establerts en el que va ser batejat com a revoltes feudals. Al sud del comtat de Barcelona, Mir Geribert, un noble i senyor de castells del Penedès va desafiar el poder del comte Ramon Berenguer I entre el 1041 i 1058. Mir Geribert era un senyor de la guerra i es va autoproclamar príncep d’Olèrdola, castell i nucli de població del massís del Garraf, des d’on es te un excepcional control visual de les terres del pla del Penedès.

Un barri desaparegut

EL VEÏNAT DE SOTA EL CASTELL

El nucli antic de Cunit es va originar al voltant de la petita església romànica i del primitiu castell – molt petit – que creiem que estava localitzat al lloc que ocupa en l’actualitat la casa de “cal Marquès”, al costat de “cal Blai”. Per tant, ocupava la riba esquerra del torrent que baixa des de Clariana recorrent més de cinc quilòmetres fins a desembocar al mar al costat del desaparegut “Estanyet”.

Una vista general de Cunit, fotografia del cubellenc Antoni Pineda de principis dels anys cinquanta. Al fons, encerclades les cases de la barriada del Castell.

Molts anys després, potser cap als 1300/1400, el senyor feudal de Cunit va construir a la riba dreta, enfront mateix del nucli antic, un nou edifici molt més gran i senyorial amb una gran planta rectangular i una gran torre quadrada de 17 metres d’alçada en un cantó. Més que un castell pròpiament dit, ara serà un gran casal residencial junt amb les seves dependències agrícoles: pallisses, corrals, estables, trull, cup i cellers, edificats al seu voltant entre el nou edifici i el torrent. També es van construir diversos habitatges amb planta baixa i pis que eren ocupats per famílies que treballaven – de sol a sol – les nombroses terres de la propietat. No consten com a pròpies de cada família – en el cadastre de 1738 – perquè de ben segur eren propietat del senyor del castell que cedia els habitatges als seus treballadors mitjançant, probablement, un lloguer.