Consell de Guerra. Judici sumaríssim d’urgència núm. 1140.
UN GRUP DE CUNITENCS DEMANA CLEMÈNCIA AL CAP DE L’ESTAT
Continuem amb el final del judici sumaríssim d’urgència núm. 1.140 de l’Audiència Militar de Tarragona al que, tal com us detallem en una entrada anterior d’aquest bloc, van ser inclosos tres cunitencs: en Josep Ferrando, en Josep Serra i en Joan Farré. El judici es dugué a terme el 20 de maig de 1939 i va acabar amb la condemna a mort d’alguns dels acusats, inculpats de l’assassinat dels quatre membres de la família cunitenca dels Marsé l’agost del 1936. Continuem el treball de la Srta. Carme Felius Guallar (com vam fer a l’anterior entrada del bloc) que el 2013 dintre de la col·lecció llibres de matrícula va estudiar la repressió franquista a Calafell.
Acabada la pantomima del judici els dotze acusats van ser ingressats novament a la presó de Pilats, a Tarragona (coneguda actualment com la “Torre del Pretori”). En dies posteriors encara van poder rebre la visita de les respectives famílies: dones i fills que, tot i els precaris mitjans d’aquell temps, podien acostar-se de Cunit a Tarragona, probablement amb el cotxe de línia.
Finalment, el 7 d’agost, el Govern Militar de Tarragona envia un ofici al Jutge especial militar governatiu per comunicar que l’endemà, al Turó de l’Oliva a les 5 de la tarda -quan normalment es feien a trenc d’alba- “Se llevarán a efecto la ejecución de las penas capitales sobre las personas que al dorso se expresa. Dios salve a España y guarde a VS muchos años”.
L’endemà a primera hora es van fer les diligències de notificació de la sentència i també l’entrada en “capilla” de les persones citades. Un cop se’ls va comunicar la pena, se’ls donà una còpia de la sentència, se’ls informa que ja era ferma i que s’havia rebut el “enterado” de SE el Cap de l’Estat. També se’ls va oferir la possibilitat de rebre auxili espiritual i atorgar testament.
Un cop executats es va enviar un altre ofici del Govern Militar de Tarragona al Jutge especial militar governatiu per informar que a les 5 de la tarda del dia 8 d’agost de 1939 s’havia executat la pena de mort. Per acabar, es van tramitar els certificats de defunció i, segons llegim a l’extracte de l’acta de cadascun d’ells, s’hi va fer constar que els processats havien mort a conseqüència d’una hemorràgia interna -Quin cinisme-.
Segons es va saber en el seu moment, a la presó els condemnats eren lligats pels colzes, de dos en dos, i traslladats en camió escoltat per la Guàrdia Civil pels carrers de la capital fins al lloc de l’execució. Es diu que en Joan Farré al trajecte va demanar de fumar –com a última voluntat– i de mica en mica amb la brasa del cigarret anava cremant a poc a poc la corda que el lligava al seu company de captiveri. El sinistre comboi arribà a les tàpies del cementiri i, només aturar-se el camió, en Joan Farré saltà de la caixa i arrencà a córrer per la muntanya en un últim intent d’escapolir-se. Va ser inútil. Va ser tirotejat pels guàrdies de l’escolta que el van ferir a la cama, i arrossegant-lo, el van posar dret al costat dels seus companys. Tot seguit van ser executats sense més ni més (aquesta versió va ser explicada anys enrere per en Casimiro Serra Papiol).
En finalitzar l’afusellament era requerida la presència d’un representant de l’Ajuntament on eren empadronats els executats per tal de verificar i certificar la seva identitat. De Cunit hi va fer acte presencial en Cristòfol Casañas Ferrando de “Cal Barretasso”, nebot d’una de les víctimes, i empleat eventual en aquell moment a l’oficina del consistori cunitenc.
Anteriorment, i també al llarg de les setmanes posteriors al judici del 20 de maig, alguns cunitencs encara van creure que podrien aturar la sentència i van adreçar una instància amb els corresponents segells preceptius que aleshores incloïen dos timbres d’una pesseta cadascun. La família Serra Vallés ens ha facilitat la còpia d’aquesta carta que el juny de 1939 van enviar al General Francisco Franco demanant clemència davant de la condemna a mort contra els tres veïns del poble empresonats a Tarragona. Transcrivim a continuació l’escrit original contingut en dos folis escrits a màquina:
“Excmo. Señor:
Los que suscriben, vecinos del pueblo de Cunit en la provincia de Tarragona, ante el Jefe del Estado Generalísimo Franco, comparecen y humildemente y respetuosamente dicen:
Que en Consejo de Guerra celebrado el veinte del pasado mes de mayo fueron condenados a la última pena los vecinos de este pueblo: JOSE FERNADO PAGES, JUAN FARRE SERRA Y JOSE SERRA ALBET.
No dudamos de la justicia en la resolución y creemos absolutamente ajustada a ley la sentencia que ordena la ejecución de nuestros convecinos. Pero un sentimiento de piedad cristiana nos impulsa a redactar esta solicitud. Nuestros convecinos no creemos, han manchado sus manos con sangre, sabemos y tenemos el orgullo de proclamar que estos vecinos de Cunit no fueron autores materiales de los asesinatos que se perpetraron en este término municipal. No lo fueron con la cooperación material de esos desdichados, que acaso no pudieron impedir la perpetración de aquellos crímenes. Las terribles y trágicas circunstancias en que vivíamos en aquellos tiempos impedían todo sentimiento de conmiseración. Los condenados por los Tribunales de Tarragona a la última pena, no son los criminales asesinos de aquellas pobres víctimas que pagaron con su vida su adhesión a los ideales del Glorioso Movimiento. Pero es que además el tiempo transcurrido, el sincero arrepentimiento, la convicción del error, el concepto de la verdad, el deseo de una aurora de paz de la España nueva, acaso el acto de misericordia que representaría el indulto y la conmutación de la pena. Esta gracia es el más bello atributo de la soberanía, porque hace florecer en los labios temblantes de dolor, las rosas blancas de las bendiciones, porque captan las voluntades y las conciencias de esos desdichados y de sus inocentes familiares que ya nunca olvidan el acto de piedad del perdón misericordioso.
Señor, en nombre de las esposas, en nombre de los hijos de esos condenados a la última pena, nosotros nos dirigimos a VE. Las amargas lágrimas del dolor podéis convertirlas en dulce llanto de gratitud. La justicia humana tiene destellos de justicia divina cuando está aromada por la virtud excelsa del perdón.
Justicia y gracia para los desdichados condenados del pueblo de Cunit.
Cunit para Burgos a 19 de junio de 1939. Año de la Victoria.Excmo. Señor. “
Segueix a continuació un total de signatures de veïns. Quinze homes i quatre dones, tots de Cunit. I que relacionem a continuació: Emilio Martí (de ca l’Olivella), Pau Escardó (de cal Marqués); Salvador Escardó (de cal Marqués); Josep Almirall (de cal Nicolau); Joan Coll (de cal Blanco); Cristofol Casañas (de cal Barretasso); Domingo Ricart (de cal Mingo); Joan Pedro (secretari municipal); Pere Farré (de cal Ros); Joan Farré (de cal Farré Xic), Joan Marti R. (de cal Martí); Joan Martí (de cal Martí), Josep Martí (de cal Martí), Joan Martí Vidal (de ca l’Olivella), Rafela Cosuga (de cal Marqués), Lluïsa Hugué (de cal Melcior), Dolores Farré (de cal Sisco del Café), Teresa Soler (de cal Felip) i Eduard Artigas (de cal Melcior).
No hi consta ningú més dels més de dos-cents habitants que tenia Cunit en aquell moment. No cal dir, per altra banda, que signar una instància d’aquesta índole podia comportar que t’incloguessin en la llista dels “desafectos al regimen” que corrien per tots els ajuntaments del moment, a menys que tinguessis les espatlles ben cobertes. De totes maneres la sol·licitud està feta per una persona experta en lleis i protocol oficial donat el tarannà respectuós utilitzat. Potser algun advocat de Vilanova o de Vendrell i als quals van tenir accés els signants del document en qüestió.
La carta no va servir per a res. Suposem que hauria arribat al Quarter General del Generalíssim radicat encara a Burgos, i que seguiria el seu curs a través del Ministeri de Governació -el de justícia encara no existia-, on campejava el poderós Ramón Serrano Suñer, “el cuñadissimo”, per trametre-la definitivament pel seu “enterado” al mateix cap de l’Estat, que era qui en tenia la potestat suprema i definitiva per aplicar clemència o no a un condemnat a mort. Era el moment de fer servir el famós llapis bicolor –meitat vermell i meitat blau– emprat pel dictador a l’hora de revisar totes les sentencies. Un traç vermell equivalia a condemna aprovada. Un traç blau equivalia a condemna commutada per llargues penes de presó a base d’anys i anys per diversos establiments de reclusió.
Amb aquest senzill procediment a l’hora de prendre el cafè diari, després de dinar, ben entaulat, tranquil i sense cap mena de presa, “el Caudillo” amb el seu assessor jurídic, el tinent coronel Martínez Fusset, dret al costat i amb el voluminós cartipàs de tots els expedientes diaris. Es decidia en breus segons les vides de les persones pendents d’execució. Així era la justícia franquista.
Malgrat els tres afusellats, els capitostos franquistes no es van donar pas per satisfets. En els mesos posteriors i encara durant el 1940 arribaven constantment a l’Ajuntament demandes d’informes i antecedents polítics i socials de diversos cunitencs. Una d’aquestes sol·licituds feia referència a un resident de Cunit, implicat presumptament en l’assassinat de la família Marsé. L’informe havia de ser exhaustiu “determinando especialmente la participación que este sujeto pudo haber tenido en la batida que se organizó y en la que resultaron asesinados los hermanos Marsé”. També es van demanar informes sobre els carabiners que controlaven la platja, del jutge municipal i d’altres veïns del poble. A alguns membres del consistori se’ls va aplicar un expedient de depuració per la seva vinculació al govern república. Es depuraren el secretari (Joan Pedro Ramírez), l’algutzir Joan Martí Mestre, i també l’encarregat del rellotge del campanar Josep Ricart Dalmau.
L’informe posterior de l’alcalde Joan Farré Almirall -també cap local de la Falange- va ser favorable i al secretari se’l va readmetre. L’agutzil també es va reincorporar, tot i que havia pertanyut a ERC i a la Unió de Rabassaires. En canvi, l’encarregat del rellotge no fou readmès, ja que “era afecto a Esquerra y a su política”.
Per acabar val a dir que les despulles dels tres afusellats van romandre molts anys al cementiri de Tarragona, al costat del turó de l’Oliva. Amb el pas del temps els seus descendents van poder recuperar les seves restes i portar-les a Cunit per enterrar-les definitivament als respectius nínxols familiars. Josep Ferrando va ser el primer a retornar abans del 1968, encara al cementiri parroquial. Els altres dos, Joan Farré i Josep Serra van trigar una mica més. Josep Mestre Farrè nebot del primer, i en Casimiro Serra, fill del segon van fer el viatge fins a Tarragona per a recollir el que en quedava i van retornar-los a partir del 1974 al nou cementiri cunitenc.
Així es tancava un succés traumàtic que en el seu temps va impactar tant en el dia a dia dels habitants del nostre poble.
Bibliografia consultada:
- La repressió franquista a Calafell, de Carme Feliu Guallar. Llibres de Matricula. Calafell
- Guia de Cunit. Roger Benito. Diputació de Tarragona
- Arxiu família Serra Papiol
- Conversa amb Rafel Ferrando Solé
- Temps de Guerra. Calafell 1936-1939. de J.Santacana i J.Montoliu. Llibres de Matrícula. Calafell.
Delmacio de Conito 