DE DRETES I ESQUERRES. CAFÈ PER A TOTS… PERÒ SEPARATS
“Abans a finals del segle XIX s’anava a la vinya de sol a sol. Guanyaves 10 rals (2,50 ptes.) diaris i amb això havies de mantenir tota la família.
Sorties de bon matí amb el cistell, un tros de pa moreno, un parell d’arengades, tres unces d’arròs en una bossa de roba, un tros de bacallà o cansalada, una mica d’oli en un tros de canya buida i una mica de sal en una altra canya.
Començaves a treballar a les 8. Després anaves a esmorzar, feies el foc amb un manat de vergues, una cabeça d’alls i una arengada a la brasa, una llesca de pa moreno, oli i la botella de vi propi de 14° i ja quedaves servit fins al migdia a l’hora de dinar, normalment a la mateixa vinya.
Per dinar feia arròs amb bacallà o cansalada i un mostatxillo. Per sopar quan tornava a casa sopa escaldada de pa moreno amb el suc de les cols bullides i després la col i poques patates amanides amb oli i una arengada que valia un cèntim.
En aquests temps tothom menjava el mateix. No hi havia grans menges ni tampoc moltes alegries. El dia a dia no donava pas per mes”
La vida de pagès a finals del segle XIX.
El dia a dia al camp.- segons J. Santacana
Segons deia un pagès de Calafell els anys 20…:
“La rancúnia, l’enveja, el conflicte i els enfrontaments van venir – perquè feien treballar als aparcers o rabassaires per no res. Al cap de setmana, treballant desesperats, veien l’amo com els guaitava, amb la sombrilla i el puro, tot plegat per tres duros. I d’aquí va venir la revolució: de l’esclavitud, home, que feien passar als treballadors! Ells passejant amb la sombrilla i el puro, calia veure els treballadors… D’aquí va venir tot: massa, massa esclavitud”.
A principis del segle XX Cunit encara es vivia de l’agricultura, majoritàriament de secà, ja que el pantà de Foix encara no estava construït. Les millors terres, des de feia quasi cinquanta anys, eren propietat d’indianos vilanovins que havien fet les “Ameriques”. Els majors terratinents eren Joan Braquer, del Castell i els Marqués amb terres a quasi tot el contorn del terme i fins i tot estenien la seva influència fins a Cal Torrents. Pràcticament es repartien les terres del poble entre quatre o cinc propietaris doncs a més dels esmentats, encara hi havia Cal Pla, Cal Rectoret, Vilaseca Cal Raldiris i Mas Peirot. En menor mesura els seguien també Cal Santó i Puig de Tiula.
Per poder treballar les seves extenses terres necessàriament s’havien de refiar de la mà d’obra barata de les famílies cunitenques – Cal Pau, Cal Llargot, Cal Barretasso, Cal Ricart, Cal Jané, cal Blanco, cal Met i pocs més que tenien algun petit patrimoni en terres i que es veien obligats a treballar també com aparcers amb els grans terratinents. La majoria, però, eren molts pagesos sense cap mena de propietat i que forçosament havien d’esperar a ser cridats pels diferents oligarques. Tot això va propiciar que en poc temps la societat civil de Cunit s’anés polaritzant i aviat es va formar el grup dels potentats, qualificats de dretes, i enfront es van alinear tots els camperols que depenien òbviament dels primers per poder tirar endavant ells i les seves famílies. Amb el temps serien els batejats com d’esquerres.
Uns i altres, amb el temps, van tenir els seus propis locals socials: abans del 1915 els oligarques ja disposaven d’un edifici no gaire gran com a seu, al final del carrer del Carme, baixant a mà esquerra, tenien un local estret i allargat on van muntar el cafè i, al costat van tenir un local més gran –L’Esbarjo– una sala gran amb escenari on feien ball i teatre. Aquest local social el portava el Francesc Mestre Ricart, el “Siscu del Cafè” casat amb Dolors Farré Almirall, de “Cal Quadres“. Després de la guerra civil hi va residir la familia Rafecas-Hugué mentre a la Sala-Teatre va ser cedida a la parròquia per fer-hi cinema i teatre. Qui en portava la veu cantant era la família dels Marsé, originaris de Sant Jaume dels Domenys i establerts a Cunit cap al 1880, que al contrari dels altres membres no eren propietaris de terres però si que tenien una empresa de construcció -Josep, el germà gran- i una botiga de queviures i estanc -Pere, el segon- i amb la que havien acumulat un bon potencial econòmic i que cap al 1915 els va permetre adquirir la gran finca de Mas d’en Pedro, al veí terme de Cubelles i que van treballar amb gent de Cunit i Cubelles mitjançant contractes de rabassa. Políticament eren monàrquics, tradicionalistes i fervents catòlics.
A Cunit els pagesos van trigar més temps a associar-se, però a partir del 1920, ja s’havien també agrupat en un Sindicat o Cooperativa. Els estatuts fundacionals porten data de l’abril del 1921. Com que no comptaven amb patrimoni van haver de construir el seu propi local a base de l’esforç de tots, aportant-hi una quota i treball personal en deshores i dies festius. En l’edificació dels tres locals hi van contribuir tots. Estava situat a l’actual carrer de Sant Joan, en uns solars a llevant de la Parròquia. Al davant del bar hi havia la família del Josep Ricart Dalmau -de l’Estanc- casat amb Marina Vila Poblet i més tard els fills Joan i la filla M. Teresa maridada amb l’exguàrdia civil Herminio del Santo Recio cap al 1958. La magnitud del solar va donar per construir-hi un magatzem per guardar els adobs i material divers, al seu costat hi havia el cafè de la societat amb un taulell al fons i a continuació el més gran, la Sala, local amb escenari per fer-hi tota mena d’actes: des de ball, teatre i també mítings on la societat de camperols es començava a polititzar gràcies als contactes sindicals dels pocs cunitencs que a mitjans dels anys vint van començar a treballar a la fàbrica de ciments Griffi, de Vilanova i la Geltrú. Aquesta indústria situada passat el cementiri, al principi de la carretera de Vilafranca, va ser la “Universitat” on aquests obrers cunitencs van començar a conèixer la lluita obrera i les seves reivindicacions socials enfront de la patronal.
De Cunit, aquests anys al Griffi hi treballaven: Joan Recasens, que aviat destacaria com a líder, també Joan Alba, Pere Hugué, Joan Artigas i Salvador Ricart, la majoria afiliats a la CNT.
L’enfrontament entre els dos grups va anar creixent en antagonisme: a Calafell els pagesos ja s’havien discutit amb els propietaris i això va propiciar que al final la Guàrdia Civil ja s’establís al poble veí per refredar els ànims i evitar tota mena de baralles que cada vegada anaven a més, cap a la dècada dels anys 20.
A Cunit mentre els pagesos anaven aixecant el seu “cafè” i locals adjacents, els benestants del poble es van queixar al Bisbat de Barcelona, i poc després va canviar de parròquia al rector que tan magnànimament s’havia identificat amb els seus feligresos més desvalguts.
Al final dels anys vint finalment els pagesos cunitencs van poder veure acabada la seva pròpia obra i van fer una gran festa per inaugurar-la. Eren els anys on els “pistoleros” de la patronal a Barcelona ja havien protagonitzat diversos atacs als líders sindicals més destacats amb algunes víctimes sonades per escapçar els moviments obrers. El Melcior Artigas, de cal Moreno, sempre explicava que a la festa prevista a la Sala s’esperava l’arribada de dos d’aquests “pistoleros” barcelonins pagats pels terratinents locals per provocar aldarulls i boicotejar la celebració on es trobava aplegada la majoria del poble: homes, dones i canalla gaudint de la festa. Afortunadament, els temors d’un greu altercat entre uns i altres no van arribar a més i els provocadors van tornar a Barcelona sense aconseguir el seu criminal propòsit, però els dos bàndols cada vegada s’anaven distanciant més en les seves idees i creences polítiques.
La situació al país, tampoc ajudava: d’entrada la dictadura de Primo de Rivera, la caiguda de la Monarquia, l’adveniment de la República i les eleccions amb el triomf de les dretes i després les esquerres. Tot Espanya era una olla de cols en plena ebullició. La pretesa reforma agrària per solucionar el gran problema dels rabassaires enfrontats als propietaris no va arribar enlloc, al contrari, els ànims encara estaven més encrespats.
I amb tot aquest rerefons, el novembre de 1933, va tenir lloc en terres de Mas d’en Pedro l’homicidi de l’hereu dels Marcé, Jaume, a mans del cunitenc Joan Alba. Segons explicaven, de bon matí, diverses persones s’havien enfrontat i discutit en un tros de terra per la poda d’uns ametllers dintre de la finca. L’Alba que anava cap a Vilanova li va dir a l’hereu -si quan torni encara ets per aquí, acabarem malament-. Dit i fet, a la tornada la discussió va anar a més, fins que es van començar a colpejar, davant l’estupor de tots els presents. El Marcé amb una destral i l’Alba amb una pistola que duia li va disparar un tret i el va deixar mort allà mateix. Mentre la família del mort acollia les despulles de l’hereu, l’Alba va ser traslladat a l’hospital de Vilanova i després derivat al Clínic de Barcelona per ser intervingut de les greus ferides al cap de les que va trigar moltes setmanes a rebre l’alta.
Tots els pagesos de Cubelles, Cunit i Calafell es van solidaritzar amb el Joan Alba i van fer tota mena d’actes socials en el seu favor. La llavor del mal ja estava sembrada i encara s’agreujaria molt més en els primers mesos de la Guerra Civil, que esclataria el juliol tres anys després, com a viatge sense retorn de les greus diferències entre els dos grups. Terratinents i propietaris.
Delmacio de Conito 