JOAN FERRANDO PAGÉS
Condecorat –pel seu coratge i valentia- amb la medalla de Melilla, amb passador del Kert.
Melilla, 1909
Perdudes les últimes colònies d’Ultramar: Filipines, Cuba i Puerto Rico, abans d’acabar el segle XIX, Espanya, sota la monarquia d’Alfons XIII, només conservava les dues places de sobirania: Ceuta i Melilla a la costa mediterrània del Marroc i quatre illots de mala mort a les seves proximitats.
A principis del segle XX, les grans potències europees, Anglaterra, França, Itàlia i Alemanya, es van repartir les terres africanes i només van deixar les engrunes a Espanya que ja pintava poc al concert mundial; com a compensació mínima li van assignar una part del Marroc – la més pobra i inhòspita – que comprenia terres que donaven al Mediterrani i una part menor a l’Atlàntic.
Naturalment, els habitants d’aquest territori aviat es van revoltar contra l’ocupació espanyola i cap al 1909, comandats per diversos cabdills, van acabar atacant i derrotant les forces de l’exèrcit hispà. De mica en mica la tensió va augmentar i també l’escalada bèl·lica a tot el territori. Cal dir que els francesos, que s’havien apoderat d’un territori molt més extens que l’assignat a Espanya, també van ser atacats i obligats a incrementar la seva presència militar per defensar els seus interessos.
En el cas espanyol, els militars van ser desplegats per ocupar les poques aglomeracions urbanes del territori concedit. Larache, Arcila, Zeluan, Nador, Alcazarquivir i Tetuan on van situar la capital de l’administració civil i militar. El descobriment d’importants mines de ferro en la proximitat de Melilla va despertar l’interès de les classes benestants, negociants i polítics, i aviat es van crear societats comercials per explotar els recursos. Els industrials bascos que ja eren experts en la siderúrgia de l’acer van ser els més influents i també van donar entrada als oligarques de Madrid per participar en les seves noves empreses. Fins i tot es comentava que el rei Alfons XIII hi participava com accionista.
L’explotació de les esmentades mines i la construcció d’una línia de ferrocarril per transportar el mineral cap al port de Melilla va encendre l’espurna dels atacs dels rifenys a les tropes espanyoles. La gestió de la campanya va ser un desastre pels caps militars, carregats de ressentiment i famolencs de glòria, van patir una llarga sèrie de derrotes amb el consegüent cost de vides humanes, sobretot dels joves reclutes – molts d’ells catalans – enviats a la regió sense a penes instrucció ni preparació, mal vestits, mal armats i pitjor alimentats. De sobres era coneguda la corrupció de molts oficials i caps de l’exèrcit. La guerra marroquina es va convertir en una autèntica carnisseria.
De fet, el conflicte es va allargar fins al 1927 i finalment van derrotar als naturals del país gràcies al fet que el 1925 es van unir les forces espanyoles i franceses i després del desembarcament d’Alhucemas van començar a guanyar i en dos anys van aconseguir de pacificar tot el Marroc.
En aquest context hem de situar les peripècies d’un cunitenc. Joan Ferrando Pagés “Jan Magí“, que més tard seria masover de Cal Raldiris, sortejat en la quinta del 1910. Abans, però, detallem els seus orígens familiars:
Joan Ferrando Pagés, segons la partida de baptisme que hem trobat a l’arxiu de la parròquia de Sant Cristòfol, va néixer el 14 de juliol de 1889 i va ser batejat l’endemà mateix. Com era tradició a la pila se li van imposar tres noms patronímics: Joan, Pere i Ramon. Era fill de Magí Ferrando Recasens, natural de Salomó i de Maria Pagés Canyís natural de la Bisbal del Penedès, veïns tots dos de Cunit. A la partida esmentada hi consten els avis paterns Joan i Teresa, naturals de Salomó i avis materns: Pau i Francesca, tots dos de la Bisbal. Els seus padrins van ser uns familiars de la banda de la mare, també de la Bisbal: Joan Pagés i Marina Solé. Va tenir vuit germans més, dels quals els quatre primers van morir a la infantesa. El gran, Josep “Pepu”, va ser després masover de la Masia Nova de Segur.
En Joan Ferrando va entrar a la quinta del 1910, poc abans de complir els vint-i-un anys, i després de ser sortejat va incorporar-se a files el 1911.
El seu nét, Joan Martí Ferrando (Cunit 1948), ha tingut l’amabilitat de passar-nos el full de serveis i la llicencia absoluta del seu avi, que va trobar un dia regirant papers en un calaix a casa seva. Gràcies a aquest document manuscrit de cinc pàgines estès per ordre del Capità General de la 4a Regió Militar, hem pogut traçar la trajectòria bèl·lica d’aquest cunitenc:
El 1911 i provinent de la Caixa de Recluta de Tarragona va ser destinat al regiment de San Fernando núm. 11. Va ser aquarterat al castell de Montjuïc a Barcelona per fer la instrucció des del 5 de març fins a la jura de bandera i embarcament a Barcelona, el 21 d’abril, amb destinació a Melilla, on va arribar al cap de tres dies, és a dir el 24. Observeu que només va dedicar un mes i escaig a fer la instrucció, aprendre el manegament del fusell i pràctiques de tir. El mateix 24 d’abril es va incorporar al campament muntat a “El Hipodromo” , als afores de Melilla, en tendes de campanya. El 24 d’agost va sortir en una columna en direcció a Segangan. Reproduïm en castellà part del text que considerem més important:
“– por haber sido agredida por varios moros la Comisión Topográfica adonde llegó al siguiente día quedando de servicio de campaña hasta el día 27 de agosto que salió para el río Kert donde sostuvo fuego con el enemigo regresando en el mismo dia al Campamento, el 2 y 3 de Septiembre. El mismo 7 de octubre y a las órdenes del coronel del regimiento salió para las alturas de Imarufen con el fin de cortar la retirada al enemigo que pretendía atacar por este punto, siendo rechazados y causándoles bastantes bajas, haciéndoles además desalojar las posiciones en que hallaban parapetados y hacían un intenso fuego, el 12 y después de sostener un rudo combate con los indígenas en el cual tuvo que luchar cuerpo a cuerpo fueron dispersados estos recogiéndeles muertos, heridos, armas y municiones quedando vivaqueando por dicho punto hasta el 20 que de madrugada fué hostilizada la fuerza por el enemigo y después de un rudo combate se les hizo abandonar las posiciones en que hallaban parapetados; el 7 de octubre y a las órdenes del nuevo coronel de la unidad D.Miguel Primo de Rivera asistió al fuerte combate que sostuvo con los indígenas en los margenes del río Kert, consiguiendo pasar este bajo un intenso fuego y tomar las principales alturas inmediatas a dicho río, destruyendo y quemando los poblados y viviendas del enemigo el 22, 23, 24, 25, 26 y 27 de Octubre, tomó parte en todos los combates librados contra la harka rifeña en los llanos de Izarrora haciéndoles numerosas bajas en sus filas y haciéndoles repasar el río Kert y de servicio de campaña finó el año. –“
Full de serveis d’en Joan Ferrando Pagés. 4a Regió Militar.
Els anys 1912 i 1913 va romandre encara en campanya, participant en diversos combats per tot el Rif. A primers de febrer del 1914 es reincorpora a la guarnició de Melilla i l’1 de març, en situació de Reserva activa, marxa cap al seu domicili familiar de Cunit. És a dir que va estar quasi quatre anys en campanya al front.
En virtut dels forts combats del riu Kert, on va arribar a lluitar a la baioneta en un aferrat cos a cos contra l’enemic, el tinent general Jose García ldave, Comandant General de Melilla, pel seu coratge i valentia, li va concedir, l’1 de Maig de 1913, la Medalla de la Campanya de Melilla, de bronze, cinta verda i amb passador del “Kert”.
Apuntem també que en la campanya del riu Kert, a l’agost del 1911, va rebre el “bateig de foc” el tinent Francisco Franco, del regiment d’infanteria Àfrica 68, que lluitava en aquest enfrontament combinat amb el San Fernando. Vet aquí com per les voltes que dóna la vida; el nostre compatrici Joan Ferrando va tenir l’oportunitat de compartir vivències amb dos dels últims dictadors de l’estat espanyol: Miguel Primo de Rivera – com a coronel del regiment San Fernando 11 – i Francisco Franco, en aquell temps tinent del regiment “Àfrica 68”.
Un cop a la Reserva i retornat a la península, en Joan Ferrando, va convertir-se en masover de la masia de Cal Raldiris, propietat del matrimoni Federico Font i Amparo Nadal, on s’hi va estar fins a finals dels anys cinquanta cuidant les nombroses terres de l’esmentada hisenda. Abans, s’havia casat amb la cunitenca Eugènia Mestre Jané, de Cal Moles el 21 d’abril de 1918, amb qui va tenir dos fills: l’Ignasi i la M. Teresa. En la seva vellesa va pasar a residir a Vilanova amb la seva filla, gendre i net.
El seu nét recorda que en la seva infantesa l’avi no li parlava gaire de la Guerra d’Àfrica. Només li deia que havia vist fer barbaritats i tota classe de salvatjades. Un trauma que va trigar anys a oblidar, però que va tenir sempre present en la seva memòria.
En Joan Ferrando Pagés va finar, quasi centenari, el 12 d’abril de 1989. Li van mancar poc més de tres mesos per acabar tot un segle de vida.
- Bibliografia.- Notes de la família Ferrando Mestre i conversa amb el seu nét Joan Martí Ferrando, “Servicio Histórico Militar”, campañas de Marruecos volum II; entrades diverses a Wikipedia.
- Imatges: família Ferrando Mestre; Vol II Servicio Histórico Militar, campañas de Marruecos; revista Hª Militar Serga num. 3 de febrero de 2000; entrades diverses a Google.
Delmacio de Conito 