Un Cunitenc a l’Alemanya nazi 1941/42

EDUARD ARTIGAS HUGUÉ

Fruit de la visita a Espanya de Heinrich Himmler, el totpoderós cap de la temible SS a finals d’octubre de 1940, es van arrancar diversos acords de les autoritats nacionals. Aquestes estaven en deute amb el dictador alemany Adolf Hitler pel gran ajut que havia tramès al general Franco amb homes i material militar des dels primers mesos de la sublevació feixista contra el govern de la República.

Els capitosts del III Reich que havien declarat la guerra a Polònia – el setembre del 39 – i ocupat diversos països de Centreeuropa i també envaït els Països Baixos i França, estaven mancats de molta mà d’obra per mantenir el gran ritme i esforç de la seva indústria perquè la majoria dels obrers en edat militar s’havien allistat a les forces armades del país.

Un dels projectes de Hitler va ser oferir llocs de treball als països de la seva òrbita perquè li enviessin tota mena d’obrers per cobrir les baixes dels alemanys enviats als diversos fronts i forces d’ocupació. Aquesta era una de les ofertes que portava Himmler amb la seva visita a Espanya i que va ser acceptada pel general Franco i la seva caterva de ministres.

Heinrich Himmler, el cap de la Gestapo va visitar Barcelona a finals d’octubre de 1940. L’Ajuntament de la Ciutat Comtal li va oferir una gran recepció al restaurant del Ritz, que va costar 14.000 ptes. de l’època (equivalent a més de 70.000 Euros d’avui) mentre al carrer la gent es moria de gana, misèria i tota mena d’epidèmies i malalties. Era la política social del franquisme. (Fotografia extreta de Google)

Ràpidament, es van posar les bases per portar a bon fi el projecte al que s’hi van implicar de ple el Ministeri de Treball, la CNS i naturalment la Falange, el partit omnipresent al dia a dia espanyol. Es van obrir oficines d'”enganche” a tot el país. A les capitals de província eren els governs civils i les delegacions ministerials els qui iniciaren la recluta. A les ciutats es feia mitjançant els Ajuntaments. Tanmateix, a Catalunya, davant del poc entusiasme es va trigar quasi tretze mesos a poder tenir llesta la primera expedició de treballadors catalans que va sortir de l’estació de França de Barcelona cap a Alemanya a finals de novembre del 1941.

En principi l’oferta era d’un contracte de dos anys i amb una remuneració quatre vegades superior a la que es feia en territori nacional. Aquí es pagava a 1,20 pta. l’hora i, en canvi, a Alemanya se’ls va oferir fins a les 4 ptes. l’hora. El canvi era temptador. Els sous es dividien en diverses fraccions: una part mínima es pagava directament a cada obrer pel seu manteniment diari, Alemanya es quedava una part – per recuperar el deute pendent del seu ajut en la guerra civil – i una altra part era enviada a les famílies de cada treballador a Espanya. Tot això suposant que pel camí no es perdés també alguna comissió amb l’excusa dels tràmits bancaris. La picaresca nacional és inaudita quan ensuma diners fàcils de manipular.

Foto 2.- El 27 de novembre de 1941, el primer comboi de treballadors catalans surt cap a Alemanya des de l’estació de França de Barcelona, amb crits de “Viva Franco” i la salutació feixista amb el braç aixecat. (foto Brangulí. ANC)

En total i en el decurs de diverses expedicions hi van anar més de 10.000 espanyols a treballar a Alemanya. D’alguna manera era el pròleg de què serien les expedicions d’espanyols dels anys 50 i 60 que també van repetir l’experiència, perquè aquí després de tants anys – de pau i garrot – encara no hi havia feina per a tothom.

DE CUNIT, EDUARD ARTIGAS HUGUÉ

Del nostre municipi es va apuntar a aquest projecte laboral hispano-alemany l’Eduard Artigas Hugué, de cal Melcior; fill del cubellenc Joan Artigas i Planas i la cunitenca Teresina Hugué Soler, emparentats amb els també cubellencs Melcior Güell Soler, de cal Fiera, i que havien estat uns anys de masovers a cal Genet, a mas d’en Pedro fins a la mort el 1931 de Joan, el cap de família. La mare, Teresina, per tirar endavant els dos fills haguts: Eduard (1924) i Melcior (1928) es va posar a fer de minyona a diverses famílies benestants de Vilanova.

A finals del 1941 l’Eduard, tot i ser de família republicana, va marxar cap a Alemanya per treballar a la seva indústria. Com que encara era menor d’edat i li faltava el permís patern, era la seva mare qui l’havia d’autoritzar. Temerós de trobar-se amb la negativa materna un dia al vespre li va dir -Mare, m’heu de signar aquests papers que demà he d’entrar a fer feina a la Renfe- Així és com ens ho explicava anys després el seu germà petit Melcior -Quan ens van donar compte, ja havia fet la maleta i marxat-.

Abans de marxar a Alemanya els havien enlluernat amb promeses de tota classe, però davant del panorama que s’hi va trobar no va voler continuar

La il·lusió del primer moment per la feina aviat es va torçar, perquè la indústria alemanya va ser l’objectiu dels primers bombardejos de les forces aèries aliades sobre territori alemany, amb el consegüent perill per tots els obrers allí enrolats. -El meu pare no va aguantar ni un any- detalla el seu fill, el vilanoví Josep Anton Artigas Benabes – Abans de marxar a Alemanya els havien enlluernat amb promeses de tota classe, però davant del panorama que s’hi va trobar no va voler continuar i a la que va poder va demanar el seu retorn cap a Espanya. Com ell també van ser altres que desil·lusionats i davant dels riscos van decidir tornar-se’n cap a casa.-

L’Eduard Artigas Hugué a la seva vellesa. Va morir el 2013 amb vuitanta-nou anys. (fotografia de la família Artigas)

Després del seu retorn, l’Eduard Artigas finalment va poder entrar a treballar a la Pirelli vilanovina on va estar fins a la seva jubilació. Tota la seva vida va ser un fervent aficionat al futbol, fanàtic del FC Barcelona i, a més, conegut àrbitre. Va ser un dels primers vilanovins a dedicar-se els caps de setmana a aquest ingrat “ofici” exposat a tota mena d’insults i esbroncades del públic. Sabem que el futbol va ser la vàlvula d’escapament dels ciutadans impedits de manifestar les seves simpaties o preferències polítiques durant molts anys, sota la mà dura del franquisme.

A Vilanova i a Cunit va córrer molts anys la brama de què l’Eduard Artigas s’havia allistat a la “División Azul” per combatre al front rus, un rumor totalment fals perquè no va sortir mai d’Alemanya en els escassos dotze mesos que hi va viure. No sabrem mai que va fer ni on va treballar. – Era una experiència de la qual no ens parlava mai a casa i de la que no devia quedar molt satisfet. – Sabíem que va ser fruit d’una caparrada de dos o tres companys seus de Vilanova i que s’hi van allistar el mateix dia. – Acaba explicant el seu fill.

L’Eduard va morir el 2013 amb vuitanta-nou anys. Malgrat viure a Vilanova des de ben petit tota la seva vida es va sentir com a un cunitenc de ple dret, tant és així que va decidir abans del seu decés que les seves despulles reposessin per sempre més al nínxol familiar a Cunit on ja el van precedir els seus pares i la seva esposa.


Delmacio de Conito

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s