De quan el cavall era un més de la família; el veterinari, Sr. Jesús Albiol

Imatge d’en Joan Martí Casañas, de ca l’Anton, amb el cavall i carro de cal Martí. Feta a la plaça de la Unió, que en aquella epoca es deia Calvo Sotelo. Any 1955 aprox.

Fins ben entrada la dècada dels “50” del segle passat la majoria de les famílies de Cunit vivia de l’agricultura. Tothom aprofitava la seva producció agrícola, de primer pel seu propi consum i subsistència i després els excedents per a portar-los a vendre al mercat setmanal dels dissabtes al matí a Vilanova i la Geltrú, on tots mantenien parades a l’exterior del seu voltant.

Alguns, molt pocs, tenien terres pròpies, però una gran part d’ells conreaven altres terres en règim de masoveria o contractes similars. Terres que pertanyien a les grans hisendes locals, com El Castell, cal Pla, cal Marquès, cal Font i cal Rectoret, entre d’altres.

No cal dir que les feines del camp no es podien fer únicament amb l’esforç humà encara que es tingués l’ajuda d’altres mans. Des de ja feia molts i molts anys aquí entrava la figura del cavall, matxo o mula. Un element bàsic per aprofitar la seva força i estalviar d’aquesta manera l’esforç i el desgast físic del seu propietari. No hi havia casa que no tingués cap animal de càrrega d’aquest tipus, i el seu potencial es valorava segons la qualitat del cavall que tenia en propietat. En certa manera se’ls cuidava com un membre més de la família, ja que si gaudia de bona salut i s’allargava la seva vida útil, la costosa inversió es podia rendibilitzar al màxim.

Sebastià Casañas i la seva muller Rosa Mestre, amb el cavall enganxat a la sínia que tenien a la cantonada del Carrer Francolí i Av. Barcelona

El fet de tenir un cavall en propietat comportava tanmateix tenir un espai adequat que normalment era un pati annex per guardar el carro, i també un estable per encabir el cavall amb el corresponent menjar, tal com palla, garrofes, alfals i l’aigua.

El cavall servia per al dia a dia, de primer per anar amb el carro fins a la terra pròpia o contractada. Algun tros distant a més de mitja hora de camí com per anar als “fondos” de Segur, propietat del Marquès d’Alfarràs i amo de les dues úniques masies del terme.

Un cop arribat al tros el cavall era desenganxat, i segons l’època de l’any se’ls destinava a llaurar, adobar i segar, encara que la sega es feia normalment a mà i a força de braços de diverses persones. De l’alimentació i manutenció de la bèstia també se n’extreien els fems amb que es millorava parcialment el rendiment de les terres, i s’hi havien d’afegir nutrients i components químics com els fosfats que repartia el Sindicat de Pagesos local.

El carro de la família Solé, Cal Pau, carrega amb grans i petits cap a una diada de platja

També s’aprofitava el cavall a les sínies per accionar la roda amb catúfols per extreure’n l’aigua de la bassa o del pou i així poder regar més fàcilment. A l’època de la verema el cavall també era un element important per dur les portadores ben plenes, de la vinya al cup… En fi, que la força del cavall s’aprofitava, doncs, per múltiples feines al camp.

Per aquest motiu la seva salut també es cuidava al màxim ja que d’ell en depenia extreure el millor rendiment de la terra i en conseqüència el millor benestar econòmic de la família.

De Joseps, Joans i asses, n’hi ha per totes les cases.

dita popular catalana

EL VETERINARI Sr. Jesús Albiol

Qui passava per Cunit per tenir “cura” de les bèsties de tir era el veterinari establert a Vilanova Sr. Jesús Albiol i Higuer, nascut a Peníscola (Castelló) el 1915 i fill del farmacèutic d’aquesta localitat del País Valencià, Rafel Albiol i Planes.

Per circumstàncies familiars de l’època es traslladaren a Constantí (Tarragonès) on en Jesús farà els estudis primaris, i després anirà a l’institut a Tarragona. Més tard estudiarà veterinària a la Universitat de Saragossa on acabarà la carrera. A Constantí es marida amb Ester Ribas i Morlà. La parella tindrà dos fills ja residents a Vilanova: el gran, Marc (traumatòleg) i el menor, Jesús (cirurgià).

En acabar la guerra civil s’examina a Madrid i obté el títol de veterinari amb plaça al cos de funcionaris de l’estat. Es va especialitzar en bestiar èquid i boví, i també en avicultura. Els seus primers destins són les terres de l’Ebre: Xerta i localitats del seu voltant repartides en els dos vessants del riu. A vegades es donava la circumstància que havia de travessar el riu amb barca i agafar ell mateix els rems si no hi havia el barquer. Després ho faria en tren, bicicleta o moto segons el trajecte fos més curt o més llarg.

Imatge presa a l’escorxador municipal de Vilanova, el Sr. Albiol, amb bata blanca revisant la càrrega del vehicle de distribució de la carn.

El 1951 demana plaça a diferents vacants i li concedeixen Vilanova i la Geltrú com a Veterinari Inspector del Mercat Municipal on es cuidarà de la inspecció i el control de la manipulació d’aliments a l’espera que es jubilés el veterinari de l’Escorxador municipal. Aconseguida aquesta plaça, i amb el pas dels anys, introduirà importants millores com la mecanització de moltes operacions de manipulació, que fins aquells moments era manual, o les anàlisis microscòpiques del bestiar porcí per descartar possibles malalties de transmissió a les persones, i un llarg seguit d’innovacions.

Com a cas curiós, va exercir també de veterinari als diferents circs ambulants que visitaven Vilanova per la Festa Major o les Fires. Els seus fills recorden que una vegada va extreure una estella de fusta de la pota d’un elefant. Naturalment animals menors com gats, gossos, i fins i tot mones i lloros també eren atesos per en Jesús. El pati de casa seva a vegades es convertia en un veritable zoològic.

Va ser l’impulsor de les Fires Avícoles celebrades el Novembre i també va col·laborar en la recuperació de la Festa dels Tres Tombs que vivia amb gran il·lusió. Va morir amb vuitanta-vuit anys el maig del 2003.

El veterinari, Sr. Albiol, saludant les autoritats de Vilanova en una de les primeres fires avícoles de la capital del Garraf

A Cunit els pocs pagesos que queden, tots jubilats, encara el recorden arribant amb la seva “Vespa” i la seva maleta amb tot l’instrumental bàsic per a la visita. Amb la mecanització del camp cap a finals dels cinquanta i principis dels seixanta, l’abandó de les terres i la bogeria de les urbanitzacions de segones residències, les seves visites al nostre poble van anar minvant, doncs el cens dels cavalls i altres animals de tir es va reduir notablement fins a desaparèixer del tot.

Avui el passat agrícola de Cunit ja forma part de la història.


Crèdits fotogràfics:

  • Fotos 1,2 i 3 Arxiu del Grup d’Estudis Cunitencs
  • Fotos 4 i 5 “Imatges de Vilanova “de Jordi Mas

Grup d’Estudis Cunitencs Delmacio de Conito

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s