Cunit i el ciclisme (2)

Continuant amb el capítol anterior diguem com a complement que en Pau Solé, va fer la guerra civil amb l’exèrcit republicà, i més tard tres anys de servei amb els franquistes. Amb això se li van acabar les ganes de practicar ciclisme de competició, era l’únic noi de la família i a casa hi havia terres per treballar.

velodrom
Una imatge del velòdrom d’El Vendrell en una cursa d’eliminació

Al contrari, en Josep Martí, que era sis anys més jove no li va tocar pas d’anar a la guerra, no obstant sí que va fer el servei militar amb la mala fortuna de ser destinat a la Guinea Equatorial, on va agafar unes febres tropicals – potser malària – de les que ja no es va recuperar mai més en la seva vida. Tenia temporades millors i altres pitjors, sort que tenia amistat amb uns farmacèutics de Barcelona que li van donar de franc tots els medicaments per poder tractar-se la seva malaltia. En casar-se va passar a viure a Vilanova.

EL NEN DE CAL SANTÓ

Qui va provar sort uns anys més tard -cap a mitjans de la dècada dels 50- va ser l’Andreu Agramunt Fernández, el fill del masover de la masia de Cal Santó. Però no se’n va sortir, era un “negat” tant per a la feina de pagès com per a l’esport, a més sembla que era una mica ximplet. Anys més tard va marxar de la masia va treballar de “pinche” de cuina en un bar a l’Arboç, a la mateixa carretera on feien pollastres a l’ast, però tampoc va durar gaire.

Una altra vegada, a Cunit -per la festa major de Sant Cristòfol- es va organitzar una cursa de bicicletes; de Cunit a Cubelles, retorn i fins a Segur i altra vegada mitja volta. De tràfic no n’hi havia pas gens i menys un diumenge la tarda. D’àrbitre va fer el mossèn Josep Simó, amb una parella de la guàrdia civil -a peu dret- per mantenir l’ordre. Com a motoristes i comissaris van exercir el Jaumet Vilamajó de Segur i el Miguel Casañas, de cal Barretasso. Un al davant i un al darrera per controlar que ningú fer trampes. Hi van participar corredors de Cubelles, Vilanova i Calafell. El nen de cal Santó no hi podia faltar per lluir-se davant de la seva “parròquia”, però cada vegada perdia més terreny i el Miquel Casañas, cansat de fer-li de moto escombra, va lligar un extrem d’una corda al porta-paquets de la seva moto i l’altre al manillar de l’Andreu Agramunt. Sols així va poder recuperar el terreny perdut malgrat entrar l’últim de la cursa entre la rialla de tot el públic congregat a la carretera, davant la parada habitual del cotxe de linea.

Així es va acabar el somni de “routier” del nen de cal Santó.

EL “SISQUET” GONZÁLEZ

recull llibre retoc

En “Sisquet” González, a la dreta de la imatge, a punt de prendre la sortida mentre l’aguanta en Joan Martí

Cap a principis dels 60, una familia de “murcianos” vinguts de Can Tunis de Barcelona es van establir a Cunit. Van treballar per diverses hisendes: Cal Paleta, Cal Marquès, cal Quadres i també pel Castell. Eren el José González i l’Anita Hernández, que tenien tres fills (tots nois), però el mitjà, Francisco, conegut com “Sisquet”, despuntava com a ciclista.

En Sisquet treballava de manobra però tenia la mateixa constància de quan sortia de treballar. Feia l’esforç d’entrenar mentre hi havia llum natural i la veritat és que a la carretera tampoc hi havia tant de tràfic com en l’actualitat. Podia alternar carretera i pista perquè el velòdrom d’El Vendrell era ben a prop i li feia més fàcil d’entrenar a l’hivern sota la llum elèctrica. Va competir amb diversos equips i va participar en diverses curses. En el nostre record, cap a principis dels anys 60 corria amb el Club Ciclista Barcelonès que patrocinava la marca Mobylette. Va arribar a córrer una cursa per etapes que es feia a Catalunya, el Cinturó Internacional de Catalunya i que va passar pel nostre poble.

final1
Una altra instantània d’en “Sisquet”, a l’esquerra de la fotografia, darrere seu l’infatigable Joan Martí

Fins i tot la mestra M. Dolors Paul va donar festa a tota la canalla per una hora perquè poguéssim veure la cursa al seu pas per Cunit. Poc després en Sisquet va aprofitar una oferta de treball que li va sortir a Alemanya i com molts d’altres espanyols hi va emigrar. Allà va maridar-se i formar família.

Actualment, un cop jubilat ha tornat a Cunit.

Qui l’acompanyava sempre i el portava a córrer amb la moto era el Joan Martí Ricart, gran afeccionat local al ciclisme. Diumenge rere diumenge era habitual veure’l de bon matí amb la seva “Montesa” carregar al “Sisquet” i la bicicleta i au, quilometres amunt cap a la sortida, fos on fos, i a mitja tarda tornem i de retorn cap a Cunit.


Grup d’estudis Cunitencs, Delmacio de Conito. Novembre del 2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s