Les Festes Majors d’abans

La matança del xai o cabrit

Continuant amb el tema de les Festes Majors d’abans, encetat en una nota anterior, cal dir que dintre del caire festiu també calia incloure-hi l’aspecte gastronòmic. La Festa Major era una diada senyalada i les famílies cunitenques ho celebraven traient els millors àpats dintre de les seves modestes possibilitats.

Profesò
La cercavila prèvia al solemne ofici religiós. La comitiva anant cap a l’església després d’haver sortit de la Casa de la Vila i baixat pel carrer nou, encapçalada pels músics i seguida pels escolans Ramon Ricart, Llorenç Pena i Josep Solé, i els nens Joan de cal Raldiris i el Magines Vilamajó, a continuació els capellans de Cubelles i Calafell i el de Cunit Josep Simó entremig d’ells dos, acompanyats de les primeres autoritats: l’alcalde Alejandro Aviñó i el sergent de la Guàrdia Civil, cap de la caserna local. A la fila que segueix: el secretari de l’Ajuntament Sr. Prim, de Cubelles; Francesc Coll, de Cal Blanco; Josep Almirall, de Cal Nicolau i Joan Urgell, de Cal Forner, membres tots ells del consistori.
La imatge està feta passant per davant de l’hort de Cal Moles i cal datar-la a mitjans dels anys 50.

La majoria de les cases feien rostit de pollastre o conill, ja que qui més o menys en criava al seu corral. Altres, ben poques, amb una mica més de poder adquisitiu mataven un xai o cabrit que havien estat criant des d’un any abans.

La matança del xai o cabrit es feia al davant d’una monumental figuera que hi havia davant del corral de Ca l’Anton, enfront del torrent on avui hi ha la botiga de pollastres a l’ast El Sol, i generalment aquest acte es feia el divendres cap a migdia. Per tota la canalla del poble que s’hi congregava davant de la figuera era tot un espectacle únic per als seus ulls d’infant. No es veia pas cada dia una acció així. Tots ens asseiem al voltant de la soca del grandiós arbre, gaudint de la seva ombra, en semicercle, i deixant espai pels encarregats de sacrificar l’animal.

El primer pas era lligar el xai o cabrit al tronc de l’arbre i tot seguit se’l degollava, a continuació i un cop desangrat se li feia un petit tall a una cama per inflar-lo amb la boca. Era una operació habitual doncs no deixava cap espai mort ni arruga i així anava millor a l’hora de treure-li la pell i començar a esquarterar-lo i a trossejar-lo. Normalment els encarregats de matar l’animal eren en Miquel de cal Barretasso o el mateix Anton Martí.

El gran dinar del diumenge era una esdeveniment únic i ja es començava a acompanyar amb “xampany” encara que en aquells anys – 40 i 50 – no hi havia tantes marques com a l’actualitat ni tampoc s’aconseguien les qualitats del cava actual.

El sorteig de la “Toia”

Ja vam comentar que una de les maneres de recaptar diners per amortitzar les despeses de l’orquestra que es contractava per amenitzar els balls era muntar llotges als dos costats de la pista de ball – al pati de l’antiga escola – i que es llogaven a distintes famílies del poble i que en certa manera “retratava” qui tenia ja un cert poder adquisitiu per gaudir d’aquest petit privilegi.

JL 28
Una imatge de les llotges laterals en el ball de festa Major que es muntava al pati emporxat de les antigues escoles.
Fila del darrere i d’esquerra a dreta: Joan Martí, Joan Urgell, del forn; el seu cosí Josep Solé, de cal Pau, Carme Nicolau de Calafell i el seu futur marit Josep L. de la Cruz de cal Melcior, al seu costat, en Lluís, un estiuejant de Barcelona i un desconegut.
Fila del davant i asseguts: Glòria Solé de cal Pau; el seu pare Pau Solé; Neus Fernández, de Salomó; Marcial de la Cruz, la nena Elisenda, i la Lluïsa Hugué de cal Melcior.
Som cap al 1965 o 66.

A la mitja part del ball, l’orquestra feia un petit descans, i s’aprofitava el moment per fer el sorteig d’una “toia”. Generalment era un ram de flors acompanyat d’un petit objecte decoratiu com un gerro per guardar-les o altres elements similars. L’encarregat de fer el sorteig era sempre el Salvador, de Cal Camelo que pujava a l’escenari i davant del micròfon, amb un joc de cartes a la mà començava a vendre carta per carta.

Barrejant català i alguna “castellanada”. Bé, escoltar-lo era també tot un espectacle. Al cap d’uns minuts i un cop subhastat tot el joc exhibit, treia una baralla nova i amb ajuda d’algun nen o nena –una mà innocent– feia triar-ne una. Davant del neguit del públic la carta guanyadora s’ensenyava al públic i qui en tenia la còpia de les que s’havien venut, n’era l’afortunat.

No tan sols se li donava la “toia” sinó que a més se li’n concedia l’oportunitat de sol·licitar algun desig, naturalment relacionat amb el mateix ball. Davant la rivalitat entre els nois de Cunit i els forasters, si la “toia” requeia en un cunitenc, aquest normalment demanava que el primer ball que obria la segona part només podien ballar-lo els nois del poble. Lògicament si l’afortunat era un foraster, era tot el contrari i demanava que només podien ballar els que no fossin cunitencs. També hi havia la possibilitat de demanar una peça determinada, normalment un vals on podien lluir-se bé els bons balladors. Bé al cap i a la fi era una manera més d’afegir emoció a la Festa.

En propers blogs ja comentarem les diferents orquestres que durant aquests anys van venir a amenitzar les Festes Majors de Cunit


Grup d’estudis Cunitencs, Delmacio de Conito. Setembre 2018

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s